CICERÓ: DE SENECTUTE & DE AMICITIA

Traducció d'Antoni Febrer i Cardona

Menorca, 21 de febrer de 2003

Amadeu Viana

Vull agrair, en primer lloc, a l'Institut Menorquí d'Estudis l'oportunitat de trobar-nos ací per presentar aquesta primera edició de Febrer i Cardona. Crec que una bona manera de començar seria recordar la mateixa gènesi del llibre, la manera com tot això em va arribar, i quan va ser. L'any 1996 preparava per primera vegada un curs d'Història de la Filologia, a la Facultat de Lletres de Lleida, un curs concebut com a reunió de materials, diguem-ne, auxiliars, per a la pràctica d'una filologia moderna –un curs que es va concebre també en versió electrònica, i que encara és consultable a través de la xarxa. En aquell primer any de docència, dos estudiants menorquins, l'Òscar i la Marta --aleshores teníem una colleta d'estudiants menorquins per la Universitat de Lleida-- van començar a explicar-me que el perfil de Febrer i Cardona, recentment conegut gràcies a la tesi doctoral de Maria Paredes, encaixava amb l'esperit (i amb la lletra) del que modestament jo pretenia transmetre amb aquells materials auxiliars, i em van fer a mans algunes publicacions de l'IME de caràcter divulgatiu. Al seu entusiasme va correspondre el meu quan em vaig adonar que Febrer era el primer traductor de De Amicitia i De Senectute al català, i que no existia fins aleshores cap traducció catalana més, ni comparable ni incomparable, d'aquests dos tractats. Dos tractats que apreciava particularment, per raons que en podríem dir protestants, per allò d'anar directament als principis de la relació social i dels textos que la descrivien, carregats d'emoció i compromís.

Durant un parell d'anys vam treballar, com a part dels seminaris pràctics d'Història de la Filologia, en la transcripció dels textos de Febrer, gràcies a la confiança de Maria Paredes, que ens va fer a mans les fotocòpies dels manuscrits, i a qui li vam fer manifesta la voluntat d'arribar fins a la seua publicació. Aquesta perspectiva es va produir una mica més tard, després de la interessant conjunció de l'Institut Menorquí d'Estudis i de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. Un traductor menorquí, una edició valenciana, forjada a la Universitat de Lleida, amb la intervenció de l'estudiosa principal de Febrer, empordanesa d'origen. Estic content que aquesta presentació tanqui el cercle i que s’hagi escaigut l’aniversari de la mort de Febrer, el 16 d’aquest mes, entre la presentació d’aquesta traducció a la Universitat de Barcelona i aquest acte d’avui. Estic content igualment que la publicació d’aquests primers tractats hagi estimulat el projecte d’edició de l’obra completa d’Antoni Febrer i Cardona, i que s’hagin posat els mitjans perquè una empresa així tiri endavant. Mentrestant, mentre les gestions d’aquesta publicació prosperaven, i ens acabàvem d’entusiasmar Maria Paredes i jo, van aparèixer a la Fundació Bernat Metge, les traduccions modernes de De Senectute i De Amicitia, a càrrec i a cura de Pere Villalba, cosa que potser significa també, en la direcció d'aquest nostre interès, la pertinència de les lectures ciceronianes d'acord amb les sempre sorprenents necessitats del temps.

En relació a aquestes sorprenents necessitats, i a propòsit de la meua lectura protestant, vull comentar alguna cosa. Quan pensava en aquests dos tractats de Ciceró pensava en alguna cosa certament poc formalitzable, que tenia a veure amb les relacions humanes i amb l’experiència de la memòria. No era res especialment comunicable, sinó un sentiment de compartir coses, de tenir en comú, a través de peripècies poc llibresques. Era alguna cosa al marge del currículum. Conforme avançava la possibilitat d’editar les traduccions de Febrer, veia que aquests tractats de Ciceró podien sintonitzar bé amb la veu dels grups petits, inestructurats, de les comunitats unides per vincles directes, sense pretensions de profit. La possibilitat de sumar l’ensenyament clàssic a la discussió moderna sobre l’utilitarisme i el finalisme –és a dir, la idea que totes les estratègies socials estan encaminades a l’obtenció d’un benefici-- s’anava obrint camí per ací a poc a poc. Ciceró representava una impugnació general a la idea d’una societat productivista, estructurada en funció de pèrdues i guanys. L’organització nascuda a França, Mouvement Anti-Utilitariste dans les Sciences Sociales, representada per l’acrònim MAUSS, alhora nom del gran antropòleg que estudià el do, proporcionava i proporciona un context com el que jo anava buscant. Independentment del fet que ara és certament difícil donar d’alta el savi llatí en aquesta organització francesa, la pertinència de la discussió i la virtual incorporació ciceroniana resultaven força interessants. En la presentació d’aquestes traduccions a Barcelona, a la sortida, el Dr. Jaume Mascaró, he de dir que incitador llunyà dels estudis que avui ens han dut ací, em recordava uns mots de Walter Benjamin, "la humanitat es va constituir biològicament fa milers d’anys, però la seua humanitat espiritual encara està naixent". No cal que m’estengui sobre la pertinència d’aquest enunciat.

El que jo no acabava de saber, tanmateix, era que amb aquestes actualitzacions, semàntiques i d’edició, estàvem continuant una llarga tradició d’estudis filològics. Les lectures, les traduccions, les recuperacions de Ciceró havien marcat etapes en la història de la filologia. Editant ara aquests tractats de Ciceró, i vinculant-los a problemes moderns a través del que en podríem dir la lectura protestant, estàvem en la línia de les edicions renaixentistes, que no contemplaven els clàssics simplement com una preceptiva, sinó com un fons d’argumentacions i de recursos susceptibles de ser emprats en relació a situacions actuals, coetànies, com a elements d’un diàleg fresc i obert. Alhora, recuperant les traduccions de Febrer i Cardona, reconstruïem una part del nostre patrimoni filològic crucialment ignorada, i un episodi singular en la història de la recepció de Ciceró als països catalans. Què és la història de la filologia sinó la història dels millors textos en aquella llengua? La història de les seues traduccions, les peripècies de les edicions, el canvi de mentalitat d’un públic lector. I la pregunta més difícil, ¿com seleccionem quins són els textos que convé conservar? ¿Quins criteris intervenen en aquesta selecció? La mera repetició mecànica no és cap garantia, com prova el fet que avui donem la benvinguda a una antiga traducció ciceroniana redactada en menorquí a principis del XIX.

El procés d’actualització passava per facilitar una lectura moderna al lector interessat en aquest episodi humanístic, de manera que vam optar per una transcripció modernitzada del manuscrit de Febrer. Vam prendre com a punt de partida les notes "Per a una edició crítica de les obres completes de Jacint Verdaguer", aparegudes a l’Anuari d’Estudis Verdaguerians de 1987, i ens vam fixar en les pràctiques que aquella primera proclama va generar. Vam emprendre un treball sistemàtic d’actualització formal, en la línia de les modernitzacions de textos dutes a terme habitualment en les edicions crítiques. Ací van intervenir una altra vegada Òscar Bagur i Marta Villalonga, que es van cuidar d’unificar criteris i sobretot de fer que la mà del corrector no anés massa lluny. En aquesta edició hem estat bastant escrupolosos amb l’original menorquí, conservant fins i tot l’accentuació dels noms propis clàssics a la manera de Febrer i Cardona, però mirant també d’acomodar els hàbits visuals als nostres criteris de correcció. Com que formalitzem en la pràctica el que és correcte i el que és incorrecte a través dels costums que acceptem i reforcem, la lectura modernitzada de Febrer i Cardona acaba resultant còmoda i instructiva per al lector dels nostres dies. El que pot encara sorprendre més són les tries lèxiques –divergents de les que ha pres el català normatiu durant la segona part del segle vint--, però no la sintaxi, que conserva trets típicament menorquins i l’elegància fonamental –de fondo, per dir-ho així—de la prosa llatina. Els filosofs, de Febrer, mot agut, com els filosofs de tota Europa a l’època, mot agut, no són els filòsofs, mot paroxíton, de l’actualitat, de manera que hem respectat aquest mode d’accentuar, simptomàtic i també simpàtic d’un moment, i amb un significat propi. Els criteris de correcció que hem emprat poden servir, òbviament, per a altres casos similars, i per descomptat són congenials, en els seus grans trets, amb els criteris que es fan servir en altres edicions catalanes modernitzades, i serviran de patró per a l’edició de l’obra completa de Febrer i Cardona; voldria afegir que tenen, en qualsevol cas, valor educatiu per si mateixos, el valor educatiu que atribuïm als textos que ens són pròxims, que han estat convertits en textos pròxims gràcies a l’edició i la circulació corrent.

L’edició, que contempla l’atenció cap a la lletra, concreta, impresa, és l’altra cara de la filologia, considerada com a empresa humanística. Hem comès un error desvinculant aquests aspectes pràctics, del contingut, de les idees que es vehiculen. L’edició és també un assumpte polític, els mots que canvien o que desapareixen són part de la trama de preferències d’un públic, que també són actors lingüístics. La gran preocupació dels humanistes era l’edició. Avui podríem deixar en algun moment una mica de banda l’especialització moderna i atendre igualment l’empresa de les idees, en justa mesura, en correlació a la nostra preocupació pel que editem i el que no. I aquesta, il.lumina al seu torn una altra mancança, la desvinculació entre filologia i filosofia. Apuntar això a propòsit d’una excel.lent traducció de Ciceró no és cap despropòsit. Aquest enllaç entre les disciplines humanístiques (per excel.lència) ha estat ben fructífer en altres moments històrics. Avui, almenys, podríem recordar que el prefix que uneix aquestes disciplines, el prefix fília, és especialment pertinent –parlant de l’amistat-- i podríem emprar-lo també per recordar aquest enllaç original entre filologia i filosofia.

Després de tot, potser la qüestió interessant és que, emplaçats a llegir la traducció de Febrer i Cardona d’aquests tractats de Ciceró, no sabríem dir amb certesa ací què és menorquí, què és de Febrer, què és dels clàssics, què és dels filòlegs, o què és nostre, lectors que avui recuperem aquests tractats. I a propòsit d’això, un mot final sobre les filologies modernes: no sé quants anys fa que es pot parlar, amb propietat d’una filologia catalana –diria que relativament pocs, considerats en conjunt. No sé massa com pot sustentar-se una filologia jove, amb una trama textual delicada, davant la important tradició de la filologia clàssica (encara que aquest procés d’emergència de les filologies modernes forma part d’una important tendència històrica); però estic segur, almenys, que la relació entre filologia clàssica i filologia moderna és fonamental i ha de ser fonamental, és un lligam que no podem perdre. Al capdavall, també, perquè aquesta qüestió de "qui llegeix el què" és substancial, és l’eix de l’elemental trasmissió cultural –que passa, evidentment, per traduccions, per reedicions i per comentaris textuals, per renovacions de la mentalitat del públic lector, i per l’adequació als contexts concrets. Ha estat així també en períodes claus, per fer fluïda la relació entre les coses passades i l’esdevenidor, i és indispensable encara per acomodar les desigualtats i les diferències històriques.

Bé, finalment m’agradaria acabar d’una forma original, quasi a la manera d’Almodóvar, dedicant aquestes traduccions, als amics i a les amigues. Però m’agradaria també, en qualsevol cas, que quan us trobéssiu amb aquests textos a les mans, copséssiu les coses que ens diuen a nosaltres, gent d’aquesta societat canviant, d’aquests primers anys del 2000.