Biologia
de la mà. Fisiologia de l'articulació
Qui va tancar els vents en els seus punys? Proverbis,
xxx, 4
Biologia
de la mà. Fisiologia de l'articulació
La projecció:
subjecte, objecte i projecte. Llançar i agafar alhora. Tran-Duc-Thao,
el seu llibre sobre la fletxa i la direcció; emprar una eina: examinar què significa això, quina mena de definició complexa suggereix; podríem dir també que "inverteix el pes del
món", recordant la sentència antiga sobre el "punt de recolzament" per moure el món.
Evolucionisme:
la mà com a punt d'arribada i com a punt de partida, punt d'arribada
evolutiu i punt de partida tècnic. No és la mà allò
a través del qual ens insertem dins la natura sinó allò
a través del qual ens desprenem de la natura donada.
Trobem la mà
al cor de la recerca de la natura, i al centre de les especulacions sobre
el destí de l'home (p. 81, FCE). [Body metaphors: la mano en el
corazón, dins i fora, evolució i destí, natura i organ.]
Origens Dactilològics
de l'alfabet (apud J Barrois, Dactylologie et langage primitif restitués,
1850).
L'era digital:
digit; relació amb el teclat. Tecla, de l'àrab, relacionat
amb els instruments de música. Touche, key. Digital, relacionat
amb dàtil (i dàctil--).
De biologia: la
cosa és que no tenim pessigolles a la palma de la mà.
Manual # mecànic,
aquesta diferència encara és útil (però era
una diferència temporal, històrica). Marx: un teler mogut
a mà és una eina, mogut a vapor és una màquina.
La filadora de J. Wyalt de 1735 fou anomenada "màquina de filar
sense dits". Cf. tbé "motor", etc.
FCE, 221: Así,
la mano sigue siendo un intermediario: es en primer lugar ese cuerpo intermedio
que pone a los existentes en relación los unos con los otros, es
finalmente aquello gracias a lo cual todo lo carnal se abre a lo intangible.
La mano explora la distància del mundo, y el umbral que encuentra
al cabo de esta busqueda hace descubrir al hombre la dimensión profunda
en la que hunde su aquí. [Humà-mà. Sembla la
correspondència d'aquella preciosa cita de Beckett sobre el pal
i la visió dins l'obscuritat].
Quirón.
El que cura (serà curón, no?). Mitologia sobre la mà.
Quiromància. Soteriologia. Signes (fets amb la mà) i marques
(de la mà).
Tret del savi,
ningú sap res de res; i això ho demostrava Zenó amb
un gest. Mostrava la seua mà, amb els dits estesos: aquesta és
la representació, deia, i després doblegava una mica els
dits: aquest és l'assentiment; després, quan havia tancat
completament la mà i mostrava el puny, declarava que allò
era la comprensió, per la qual cosa l'anomenà catalepsis,
un nom que no s'utilitzava abans d'ell. A continuació, aproximava
la mà esquerra al puny tancat i l'oprimia estretament amb força,
dient que aquella era la ciència que ningú posseeix tret
del savi. Primeres Acadèmiques, Llibre II, XLVII, 145.
Carfologia:?? Carpologia?
Carp, "Carfologia dels moribunds??". Després de la referència
a la Creació de l'home de Miquel Angel (el centre del quadre és
una mà).
Los mandos y las
manos. Manar prové de mà: that's not a joke. Dreta i esquerra
hi tenen a veure. Mando, también en el sentido de asidero, de asa,
de picaporte, de utensilio: un mango. Tambien: mangonear, y mandar (como
sinónimo de enviar, is ok).
Els evolucionistes
i la metàfora orgànica condueixen a l'arbre, mà i
arbre com a exemples d'evolució/ramificació.
Moviments: aprendre
(agafar, tancar) i ensenyar (soltar, obrir). No se si hi ha alguna metàfora
més bàsica de l'obrir i el tancar. Les mones nomes aprenen
(agafen): no mostren.
Tipus d'eines:
martell, ganivet, etc., diferenciats pel mànec i per l'extrem. El
mànec sol semblar-se, l'extrem és infinitament més
variat (Aracil ho relacionava amb l'esquema pregunta-resposta). El teclat
és una mena d'eina. Analitzar aquest vocabulari: eina, instrument,
ferramenta, estri, atifell, atuell, etc; hi ha també el tema de
les prótesis, els afegits artificials. El bolígraf com a
prótesi.
Heidegger: Sein
und Zeit, parla de l'utensili; Bachelard, a La terre, dins Le lyrisme du
forgeron, cap. IV, parla també de les eines.
Tacte: el sentit
particular de la mà és qualitativament diferent dels altres:
Yankélevitch deia que quan tocàvem també erem tocats.
Maine de Bian, Oeuvres IV, 5, II, Mémoire sur la décomposition
de la pensée, parla del tacte (condicionat també per la forma
de la mà, superfície/dits). Cf. també Kant, El tacte.
Forma: amotllar-se.
La mà pot prendre moltes posicions. Dits creuats, etc. El gest és
per antonomàsia el gest de la mà. Tot això es pot
codificar, traslladar a signes: el cas de les ombres xineses. Cf. Els Orígens
Dactilològics de l'Alfabet. [Ací mereixeria una aparta la
taquigrafia!!! I les tècniques per escriure a màquina!].
Llenguatges manuals. Correspondència elemental, el que als ocells
són les ales a l'home són les mans [les diferències
biològiques, etc. ací són culturals]. Els Mudrs orientals,
són gestos religiosos altament codificats, com una mena de dansa,
representen elements naturals o animals. Per als epicureistes el tacte
és el sentit primari [recordem el dictum de Sant Tomàs als
evangelis, sobre els sentits]. Les Belles Arts (també, Arts Plàstiques,
Treballs Manuals, Handycraft): tenen a veure amb coses que es fan amb les
mans. Arts-Lletres, les correspondències platòniques entre
el pensament i el món manual (els artesans de Sòcrates).
Toucher: commoure.
Els sentiments: amb el tacte podem expressar les modalitats de l'encontre.
Les metàfores del tacte són "manuals": dur, suau, ardent,
tebi, etc. La simpatia.
Mans fraternals:
la solidaritat (mans unides, ajuda, etc.). La reciprocitat (encaixar).
El cos com a obstacle (en el rerafons de les metàfores, Jankelevitch,
Pur et impur); el tema de la necrofília (tocar morts, sensació
asimètrica).
J. Gaos, Dos exclusivas
del hombre. La mano y el tiempo (Mèxic, 1945, p.82). Ull i mà:
el que saben els cecs (ací, connexió amb el llibre de Gleitman
& Landau). Bergson: intuïció/intel.ligència, síntesi/anàlisi,
contacte/tacte (i també, per a ell, visió/tacte, misticisme/ciència).
Montaigne II, XII.
Fragments complets sobre els sentits al Llibre de Sibiuda.
Miquel Àngel:
La Creació del Món, la mà ocupa justament el mig del
quadre. Adam rep l'espurna de la vida d'una altra mà aliena a la
seua; d'aleshores ençà, la mà humana esdevé
capaç de prendre, de comprendre i d'emprendre, però per aquestes
mateixes mans coneix l'home que no és per a ell mateix la seua pròpia
solució. I tal és tal vegada el sentit profund de la carfologia
(??) en què els moribunds, despullant-se, es dirigeixen cap a una
altra cosa diferent d'aquella que estan a punt de deixar.
Així, la
mà continua sent un intermediari... etc.
SYNAPSIS : CONTACTE